Textures

Passo la mà per la rugositat de la paret de casa. Premo fort els capcirons dels dits contra l'aspror del mur. Provo inútilment d'esborrar-hi la teva olor, el record del tacte de la teva pell. Però és inútil. Només en trec unes mans esgarrinxades i ensangonades. No sento cap dolor. N'hi ha un de més profund, més inabastable que ho sufoca tot, que minimitza als altres. És el dolor de la teva absència, del teu buit.

Silencis

Cementiri americà, a prop de la platja d'Omaha,  Calvados, Normandia.

Milers d'homes, morts en el transcurs del desembarcament, són soterrats damunt la platja d'arenes daurades, que els seus ulls van veure per darrer cop. Milers d'il·lusions, esperances, futurs truncats i sepultats per tal de donar una oportunitat al seny i impedir que la follia de terror cavalqués pel Vell Continent.
Ho van assolir? Som dignes hereus del seu llegat?

Schweigsamkeit

Cementiri alemany a La Cambe, Calvados, Baixa Normandia.
Schweigsamkeit: Silenci, mutisme.
De milers de silencis n'és ple aquest cementiri alemany. Milers d'homes joves, gairebé nens, sacrificats (es calcula en dos-cents mil el nombre d'alemanys caiguts durant el període del desembarcament de Normandia). Els hi va tocar fer el paper de dolents. Conjuntures polítiques i històriques. En general, en la vida com en els escacs, tot és un joc d'estratègies. I sovint, les estratègies són com el vent, variables. Però hi ha una cosa que és immutable: el poble, el ramat. Som els peons del joc i sempre som els primers a caure davant de qualsevol embat. Ells, els polítics, els dirigents, qui mouen els fils de la nostra existència, com a molt, el vent els despentina.
Qui eren els bons? Qui eren els dolents? Tot és només una visió maniquea? 

Malgrat el que digui Dylan, la resposta no sempre és al vent.

Rosada

Joies de matinada. Petites perles cultivades en pàmpols hospitalaris. Brillen un moment sota el sol. Després, sensuals i ingràvides, llisquen cap amunt, cel enllà, vaporoses, dansant al ritme del garbí o del migjorn, fins que algun fat capriciós les faci davallar de nou, perlades, trasmudades en pluja.

Artifici

Res no és el que sembla. Ni el que pensem que veiem, ni el que pensem que escoltem, ni el que pensem que pensem. Tot és irreal, res és veritat. Vivim en un món fet de mentides.
Segurament deu ser perquè la veritat és una quimera. La veritat, com a valor absolut, no existeix. En realitat, la veritat és la suma de moltes veritats i realitats personals. Però això no és matemàtic. Aquí dos i dos no sempre fan quatre.
I, amb tot cas, el que és segur, és que ni el que dic és veritat!

LSD

Les llums de la vesprada, filtrades pel vitrall de l'absis, ballen sobre els graons que menen a l'altar. El pelegrí, capcot i esgotat, embriac per l'olor acre de la cera i l'encens, creu viatjar a mons divins. Al·lucinacions i estats de plaer se succeïen dins la ment debilitada per l'esforç i la fam.
Al cap i la fi... dos mil·lennis donen per a molt!
Com en saben d'engalipar a la gent.

Altar de Carennac - Occitània

Perdut

La casa que vull ni tan sols és una casa. Un petit aixopluc enmig d'enlloc, sota l'ombra poc protectora d'un ametller desfullat.
Tan sols cal esperar que la pluja no ens mostri les goteres!

La casa que vull - Lluís Llach