Temps era temps

Resten al jardí les joguines oblidades. Era ahir quan, contents i tendres, ens oferíeu menjarets de plàstic.
Demà, ai demà! Demà ens convidareu a casa vostra a fer Nadal.
Entremig, algunes planes viscudes que la memòria destria i, benevolent, n'estripa els records amargs, trists i dolorosos i serva les estones de felicitat com reductes únics del pretèrit imperfecte que vàrem viure plegats.

Us heu fet grans, i el jardí ha cobert, amb una pàtina d'oblit i enyorança, els vostres crits, les vostres rialles, els vostres plors. Tot just comenceu a caminar muntanya amunt. Nosaltres, coronat ja el cim, emprenem la davallada. Ho fem amb el cor content i amb el neguit de potser no veure-us coronar-lo. Sabem, mentre iniciem el descens, que així ha de ser. Que així ha estat i que serà igual per a vosaltres.
Com va dir el poeta clàssic Horaci: 

Carpe diem quam minimum credula postero.
Carpe diem, tempus fugit

Esperant el fred

Queda la fredor del teu esguard. Al carrer, malgrat que desembre camina cap a la seva maduresa, hi ha una calidesa que tothom atribueix al canvi climàtic. La llenya s'apila i espera el fred en el porxo de casa.
Jo, desolat, no en tinc prou per escalfar-me el cor.

Desenfocant

Després d'una amable conversa, envoltat de gent que t'estimes i que t'estimen, carregat de son i d'efluvis suaus de l'alcohol, els ulls deixen de ser-te fidels i, emboirats, copsen realitats que sovint no veiem.
Desenfoquem la realitat.
Potser serà més suportable de dur.

Després de la batalla

Després de la batalla, d'aquesta absurda guerra, ens queden les cicatrius, el dolor, la pena... La buidor. Resta, a la platja dels sentiments, la ferralla heroica i triomfant del passat, que generacions posteriors miraran sense emoció. I potser un bocí del nostre amor perdut, del que ningú hi pararà cap atenció. No els importa, no els interessa, no és cosa seva. Però sobre la pàtina de rovell, nascuda dels vents i la salobre, encara s'entreveuen els nostres noms, escrits una tarda de juny de fa massa anys, resistint al nostre esgotament.

Llogaters

M'arrapo a tu.
Desesperadament t'abraço.
M'aferro al teu esguard. M'amaro de la teva essència.
No sóc res sense tu. M'esvaeixo en la teva absència.
Desnonat, em faig llogater del teu destí.

Boira

Boira que ho abraça tot. Aquesta boira que no et deixa.
Boira!
De sobte, quan tot ho veus perdut, quan tot és gris, i el que ha de venir es difumina fins a convertir-se en un plec de mals auguris, quan sembla que ja res no s'hi pot fer...
apareix un raig de llum entre la boira i t'omple d'esperança i de noves il·lusions.

La Balanguera

La Balanguera misteriosa
com una aranya d'art subtil,
buida que buida sa filosa,
de nostra vida treu el fil.
Com una parca bé cavila,
teixint la tela per demà.
La Balanguera fila, fila.
La Balanguera filarà.

Jocs d'aigua

Com infants ballem damunt dels bassals, amb els peus molls i la rialla als llavis. Llisquem riu avall, caminem abstrets pel sender de la vida.
Al final ens queden els records d'un ball a Bordeus i la sensació dels peus freds.

Prodigi

L'aigua s'escola, lentament, per les petites clivelles i esvorancs de la roca. A poc a poc, mansament, però amb persistència, petites gotes llisquen, impregnades de minerals, damunt la pedra, per finalment caure al buit i esclatar en milers de gotes encara més petites. El seu constant i mil·lenari sacrifici crea un petit prodigi, que s'alça lentament vers les altures a la recerca de l'aigua que l'alimenta.
Cova de Limoussis, Occitània