Temps era temps

Resten al jardí les joguines oblidades. Era ahir quan, contents i tendres, ens oferíeu menjarets de plàstic.
Demà, ai demà! Demà ens convidareu a casa vostra a fer Nadal.
Entremig, algunes planes viscudes que la memòria destria i, benevolent, n'estripa els records amargs, trists i dolorosos i serva les estones de felicitat com reductes únics del pretèrit imperfecte que vàrem viure plegats.

Us heu fet grans, i el jardí ha cobert, amb una pàtina d'oblit i enyorança, els vostres crits, les vostres rialles, els vostres plors. Tot just comenceu a caminar muntanya amunt. Nosaltres, coronat ja el cim, emprenem la davallada. Ho fem amb el cor content i amb el neguit de potser no veure-us coronar-lo. Sabem, mentre iniciem el descens, que així ha de ser. Que així ha estat i que serà igual per a vosaltres.
Com va dir el poeta clàssic Horaci: 

Carpe diem quam minimum credula postero.
Carpe diem, tempus fugit