Que fàcil seria no haver de triar. Seguir el camí marcat que ens mena vers un destí que no has d'escollir. Que fàcil seria no haver de pensar, continuar endavant, un pas darrere l'altre, deixant la ment en blanc. Seria fàcil. Quin viatge tan avorrit, quin malbaratament de vida.
Obrir la finestra de bon matí i veure la vall de Ribes fins a la plana de Vic, coberta per la boira. Al fons el massís del Montseny. Petits plaers que no tenen preu. Qui pogués ser l'ocell per gaudir-ne cada dia.
Primavera de 1974. Milers de clavells tapen els canons dels fusells militars. Portugal fa fora la dictadura salazarista. Trenta-set anys més tard el món àrab reclama el que fins ara se li ha negat: la llibertat. Que ploguin centenars de milers de clavells per a Líbia, Tunísia, Egipte, Iemen, Algèria, Iran, Síria... que sepultin els seus pètals els qui volen pobles mesells. Aires d'alliberament sacsegen als oprimits.
Noia de porcellana buscava una ànima dintre teu i això era com buscar papallones blanques damunt la neu.
Noia de porcellana la teva entranya és plena de vent una brisa de maig amb pètals de rosa és aire innocent.
Noia de porcellana tot el teu cos és un recipient a punt per ser omplert d'aigua i posar-hi un lliri quan ve el bon temps.
Noia de porcellana buscava força en el teu parlar i això era com buscar papallones blaves damunt la mar.
Noia de porcellana d'una mirada et van trencar un braç semblaves indignada com una santa sense beats.
Noia de porcellana tota ets tan fràgil que t'has tancat sota d'una campana que sona dolça i és de cristall.
Noia de porcellana buscava llum en la teva pell i això era com buscar papallones d'aire allà on bufa el vent.
Noia de porcellana tens la mirada ben transparent la pell de cel·lofana i la carn translúcida i repel·lent.
Noia de porcellana què vols que et donin no donant res ets freda i inhumana i et preocupes de cinc a set.
Vesprada a les vinyes de la Bleda. La lluna plena feia el ple per sobre l'horitzó. Poca llum. Poc pols per aguantar sense tremolar la màquina. Proves de fer la captura recolzant-la en diversos llocs. No acabes d'en sortir-te'n. Finalment, ho proves damunt el sostre del cotxe. I, oh, sorpresa: les vinyes s'han convertit, sota l'embruix i encanteri de les casualitats, en un estany blau on la lluna s'hi reflecteix, divertida i burleta.
Passo la mà per la rugositat de la paret de casa. Premo fort els capcirons dels dits contra l'aspror del mur. Provo inútilment d'esborrar-hi la teva olor, el record del tacte de la teva pell. Però és inútil. Només en trec unes mans esgarrinxades i ensangonades. No sento cap dolor. N'hi ha un de més profund, més inabastable que ho sufoca tot, que minimitza als altres. És el dolor de la teva absència, del teu buit.
Cementiri americà, a prop de la platja d'Omaha, Calvados, Normandia.
Milers d'homes, morts en el transcurs del desembarcament, són soterrats damunt la platja d'arenes daurades, que els seus ulls van veure per darrer cop. Milers d'il·lusions, esperances, futurs truncats i sepultats per tal de donar una oportunitat al seny i impedir que la follia de terror cavalqués pel Vell Continent. Ho van assolir? Som dignes hereus del seu llegat?
Cementiri alemany a La Cambe, Calvados, Baixa Normandia. Schweigsamkeit: Silenci, mutisme. De milers de silencis n'és ple aquest cementiri alemany. Milers d'homes joves, gairebé nens, sacrificats (es calcula en dos-cents mil el nombre d'alemanys caiguts durant el període del desembarcament de Normandia). Els hi va tocar fer el paper de dolents. Conjuntures polítiques i històriques. En general, en la vida com en els escacs, tot és un joc d'estratègies. I sovint, les estratègies són com el vent, variables. Però hi ha una cosa que és immutable: el poble, el ramat. Som els peons del joc i sempre som els primers a caure davant de qualsevol embat. Ells, els polítics, els dirigents, qui mouen els fils de la nostra existència, com a molt, el vent els despentina. Qui eren els bons? Qui eren els dolents? Tot és només una visió maniquea?
Malgrat el que digui Dylan, la resposta no sempre és al vent.
Joies de matinada. Petites perles cultivades en pàmpols hospitalaris. Brillen un moment sota el sol. Després, sensuals i ingràvides, llisquen cap amunt, cel enllà, vaporoses, dansant al ritme del garbí o del migjorn, fins que algun fat capriciós les faci davallar de nou, perlades, trasmudades en pluja.
Res no és el que sembla. Ni el que pensem que veiem, ni el que pensem que escoltem, ni el que pensem que pensem. Tot és irreal, res és veritat. Vivim en un món fet de mentides. Segurament deu ser perquè la veritat és una quimera. La veritat, com a valor absolut, no existeix. En realitat, la veritat és la suma de moltes veritats i realitats personals. Però això no és matemàtic. Aquí dos i dos no sempre fan quatre. I, amb tot cas, el que és segur, és que ni el que dic és veritat!
Les llums de la vesprada, filtrades pel vitrall de l'absis, ballen sobre els graons que menen a l'altar. El pelegrí, capcot i esgotat, embriac per l'olor acre de la cera i l'encens, creu viatjar a mons divins. Al·lucinacions i estats de plaer se succeïen dins la ment debilitada per l'esforç i la fam. Al cap i la fi... dos mil·lennis donen per a molt! Com en saben d'engalipar a la gent.
La casa que vull ni tan sols és una casa. Un petit aixopluc enmig d'enlloc, sota l'ombra poc protectora d'un ametller desfullat.
Tan sols cal esperar que la pluja no ens mostri les goteres!
Lluna plena de tardor, que frises per mostrar-te i t'enlaires abans que el sol s'hagi post. Núvols rogencs, de pluja o vent, t'embolcallen amb el vel d'una núvia virginal. I somrius, enrojolada i vergonyosa, malgrat els anys, sabedora que mirem embadalits la teva majestuositat. Que n'ets de presumida!
Passeig matinal de diumenge. El poble queda al darrere, amb els seus fums, les seves preses, la seva dissort. Travessem el carrer i ens submergim en l'ombra tardorenca dels verns, plàtans, àlbers i algun tendre om. Resseguim el vell camí de ribera, afortunadament recuperat, deixant empremta en l'aiguabarreig de fang i fulles caigudes. El riu, amb la seva cantarella, romancer, trenca el silenci que ens va envoltant. Al cap de res, en tombar un petit revolt del camí, ens topem amb la font de Santa Caterina.
El que semblava un somni del passat, d'aquelles passejades bucòliques de principis del segle XX, d'aquelles fotos de color sèpia dels avis, s'esmuny tot de cop. Al costat esquerre de la font, un cartell ens torna a la realitat industrial i contaminada que ens ha tocat viure:
Al capvespre, abans que les pors de la foscor ens vencin, retornem prests vers la seguretat de la platja, cercant el caliu de la brasa, vora el foc, per tal de foragitar la humitat que ens amara...
No hi ha un camí. T'ho pot semblar. Però és un parany. Et serà més fàcil passar per on altres ja han passat. Tal vegada no et perdràs. Però et mancarà el saber i l'experiència que et dona l'error, l'equivocació.
En tot cas, recorda, quan el camí el fas tu, no importa on sigui Ítaca.
Resten al jardí les joguines oblidades. Era ahir quan, contents i tendres, ens oferíeu menjarets de plàstic. Demà, ai demà! Demà ens convidareu a casa vostra a fer Nadal. Entremig, algunes planes viscudes que la memòria destria i, benevolent, n'estripa els records amargs, trists i dolorosos i serva les estones de felicitat com reductes únics del pretèrit imperfecte que vàrem viure plegats.
Us heu fet grans, i el jardí ha cobert, amb una pàtina d'oblit i enyorança, els vostres crits, les vostres rialles, els vostres plors. Tot just comenceu a caminar muntanya amunt. Nosaltres, coronat ja el cim, emprenem la davallada. Ho fem amb el cor content i amb el neguit de potser no veure-us coronar-lo. Sabem, mentre iniciem el descens, que així ha de ser. Que així ha estat i que serà igual per a vosaltres. Com va dir el poeta clàssic Horaci:
Carpe diem quam minimum credula postero. Carpe diem, tempus fugit
Queda la fredor del teu esguard. Al carrer, malgrat que desembre camina cap a la seva maduresa, hi ha una calidesa que tothom atribueix al canvi climàtic. La llenya s'apila i espera el fred en el porxo de casa. Jo, desolat, no en tinc prou per escalfar-me el cor.
Després d'una amable conversa, envoltat de gent que t'estimes i que t'estimen, carregat de son i d'efluvis suaus de l'alcohol, els ulls deixen de ser-te fidels i, emboirats, copsen realitats que sovint no veiem. Desenfoquem la realitat. Potser serà més suportable de dur.
Després de la batalla, d'aquesta absurda guerra, ens queden les cicatrius, el dolor, la pena...
La buidor.
Resta, a la platja dels sentiments, la ferralla heroica i triomfant del passat, que generacions posteriors miraran sense emoció. I potser un bocí del nostre amor perdut, del que ningú hi pararà cap atenció. No els importa, no els interessa, no és cosa seva. Però sobre la pàtina de rovell, nascuda dels vents i la salobre, encara s'entreveuen els nostres noms, escrits una tarda de juny de fa massa anys, resistint al nostre esgotament.
M'arrapo a tu. Desesperadament t'abraço. M'aferro al teu esguard. M'amaro de la teva essència. No sóc res sense tu. M'esvaeixo en la teva absència. Desnonat, em faig llogater del teu destí.
.jpg)
